Història local

La situació privilegiada de Caldes, amb un microclima temperat, aigües abundants i els brolladors termals, han fet que aquest territori fos objecte d'ocupació humana des de temps remots. Les restes més antigues constatades fins al moment daten del neolític (4500 a 2200 aC).

Es coneixen diversos poblats ibèrics, entre ells el de la Torre Roja. Aquest poblat és un assentament de dimensions importants amb una cronologia que va des del s. V aC fins a mitjan del s. I aC, moment en el que el poblat desapareix pacíficament i comença la història d'una plana fortament romanitzada.

El fet que vertebra un nucli urbà a Caldes en època romana és l'existència de les deus d'aigua termal, que afavoreixen la construcció d'un centre termal medicinal envers el canvi d'era (segles I aC - I dC).

L'organització del territori en villae existeix des del s. II aC. Les villae eren construccions al camp amb una doble vessant: residència senyorial i centre de producció agrícola i ramadera. La producció de vi, destinat a l'exportació, va ser la principal activitat econòmica de les villae de Caldes durant el primer segle de l'Imperi Romà. El vi era transportat en àmfores que es feien en forns situats en el terme de les villae.

Del segle X daten els primers documents que fan referència a la Caldes medieval. Durant el segle XI, Caldes és un nucli urbà considerable, amb una important població dispersa pels voltants en petits masos.

L'any 1102 es documenta l'existència d'una muralla que envoltava la vila i que s'anirà reformant fins la gran modificació del segle XIV. Durant el segle XIII es construeix el pont i ja existeixen els principals carrers que han perdurat fins als nostres dies (Forn, Sant Pere, Carrer del Pont, Santa Susanna, ...). Serà en aquesta centúria quan es considera el call jueu de Caldes com un dels més prestigiosos de Catalunya.

En el segle XIII la vila frueix d'una important primacia econòmica compartida per l'agricultura, la indústria i el comerç. L'agricultura es basava en el cultiu de cereals, la vinya, les olives i la collita del roldó. Entre les activitats industrials cal destacar l'elaboració de l'oli, el treball del cànem, la blanqueria, la calcineria i el tèxtil.

Un dels elements principals per comerciar eren els teixits, especialment el drap vermell.

Al segle XIV es continua amb l'activitat agrícola industrial i comercial iniciada en l'anterior centúria. En aquest moment el rei Pere III estableix a Caldes el Usos i Costums de Barcelona, es construeix l'antic Hospital i es reconstrueix i amplia el traçat de la muralla. Caldes esdevé la capital de la Vegueria del Vallès i es converteix en la seu més estable del veguer amb la residència del notari de la vegueria i nombroses escrivanies i procuradories...
L'any 1445 Alfons V el Magnànim proclama Caldes Braç, membre i carrer de Barcelona, que suposa per als calderins els avantatges socials i econòmics de ser considerats barcelonins.

Al llarg del segle XVI Caldes continua creixent fins arribar a la crisi de la guerra dels segadors i la gran desfeta del 1714. És en aquesta data, en plena guerra de successió - com a represàlia per la derrota d'una companyia de dragons del rei Felip duta a terme pels calderins-, que l'exèrcit entra a Caldes i la saqueja. Cap a la fi del 1700, Caldes es començarà a recuperar econòmicament, coincidint amb una revifalla a tot el país. La vila també es veurà afectada per la guerra del francès i, el 1848, per les guerrilles carlistes.
Amb l'aparició dels primers balnearis esdevé una revifalla del municipi. La vila, a principis del segle XIX, torna a ser una estació termal important amb una oferta de 7 balnearis.

El 1880 s'inaugura el ferrocarril Mollet - Caldes. En aquest moment Caldes té 7 balnearis i dos Hospitals, cosa que suposa que unes 10.000 persones passin anualment pel municipi.

El 1899, coincidint amb la davallada del sector dels balnearis, el ferrocarril es veu seriosament afectat. Serà a partir del 1905, i gràcies a les llambordes, que el ferrocarril ressorgirà ampliant el nombre de vagons. El tren deixarà de funcionar definitivament l'any 1932.

Durant el primer terç del segle XIX, l'extracció i el posterior treball de la pedra granítica dona feina a la meitat dels homes calderins. La qualitat de granit i l'existència del ferrocarril faciliten el ràpid desenvolupament industrial de la vila. Les llambordes es venen fonamentalment a Barcelona, encara que també són emprades per a pavimentar altres ciutats catalanes i aragoneses.